La Barcelona de l’últim terç del segle xix va ser testimoni d’una ràpida expansió pel nou districte de l’Eixample, que s’anava ocupant amb habitatges i edificis públics. En molts casos, les noves construccions substituïen instal·lacions obsoletes de la congestionada Ciutat Vella. El Palau de Justícia és un d’aquests nous equipaments i pretenia agrupar els diferents jutjats de la ciutat i la Reial Audiència en un nou edifici monumental que donés la mesura de la nova ciutat. Projectat l’any 1886 per Enric Sagnier i Josep Domènech i Estapà, va ser el primer encàrrec important d’aquests joves arquitectes acabats de titular. El projecte anava acompanyat d’una extensa memòria on raonen l’elecció dels materials i les formes de l’edifici: consideraven que el material representatiu de la civilització moderna era el ferro però que la funció representativa de l’edifici requeria la solidesa de la pedra per expressar el pes de la justícia, i també creien que la societat encara no estava preparada per acceptar la utilització d’estructures de ferro en edificis monumentals. Per aquest motiu, van prendre una decisió arriscada i innovadora a l’època: deixar el ferro a la vista en la coberta de l’escalinata monumental i en el gran saló del primer pis, però convenientment decorat.

El conjunt —que es va voler organitzar d’una manera racional i pràctica— s’estructura en dos cossos simètrics, entorn de patis, on se situen els jutjats, i al centre, l’accés amb grans espais adequats per als grans processos o per a activitats re-presentatives. Especialment destacat és el gran saló anomenat dels passos perduts, amb una de les testeres ocupades per una gran composició pictòrica de Josep M. Sert. Altres àmbits de l’edifici van ser decorats pels pintors Joan Llimona, Fèlix Mestres i Arcadi Mas i Fontdevila, entre d’altres.

Exteriorment, el Palau de Justícia, un dels primers edificis monumentals de la ciutat, utilitza un repertori decoratiu que pren elements de diferents estils. Les escultures que recorren les façanes, amb retrats de juristes i escenes al·lusives, també van ser obra dels més destacats escultors catalans del moment, com els germans Vallmitjana, Manuel Fuxà, Josep Llimona o Miquel Blay. El conjunt apareix coronat per una estàtua de Moisès, obra d’Agustí Querol.