Amb treballs com aquest edifici d’habitatges, ubicat en una de les zones predilectes de la burgesia, Sagnier fa la transició entre les construccions monumentals dels primers anys de la seva carrera professional i el suau modelat de les cases modernistes de la primera dècada del segle xx. La premsa especialitzada de l’època destacava que l’arquitecte —potser a causa dels nombrosos encàrrecs que s’acumulaven a la seva taula de treball— semblava preocupar-se quasi únicament de la torre que marca un dels angles del xamfrà entre els dos carrers i, en conseqüència, hi va concentrar el treball escultòric, especialment a les arcuacions cegues amb escuts de la part superior, i la va coronar amb un capriciós cupulí de zinc. En contrast amb aquest focus d’atenció, la resta de l’edifici presenta una composició més poc cuidada, amb una senzilla juxtaposició d’obertures sense cap mena d’articulació, cosa que fa especialment inadequat l’angle oposat a la torre. Tant aquesta com els altres punts singulars (la porta d’entrada i, en general, tot el basament de la planta baixa, com també el balcó i la gran tribuna del pis principal) són treballats en pedra pels especialistes Pujol i Barnadas amb una ornamentació de fullatge, mentre que el treball de ferro dels balcons fou obra de M. Ballarín y Cia. i la coberta de zinc del cupulí, de la Real Compañía Asturiana.