Els edificis modernistes fets per Enric Sagnier a la zona central del districte de l’Eixample han tingut relativament bona fortuna, ja que en molts casos han sobreviscut al pas del temps. És cert que en èpoques passades, quan l’interès pel patrimoni arquitectònic encara no considerava la protecció de les obres construïdes a finals del segle xix i principis del xx, massa construccions interessants, de Sagnier o bé d’altres arquitectes coetanis, van ser enderrocades o mutilades amb la consegüent pèrdua de la diversitat paisatgística de la ciutat de Barcelona. En el cas de la casa que ens ocupa, les seves vicissituds expliquen força bé el procés de densificació del teixit urbà. Construït com un edifici unifamiliar amb un sol pis i una torratxa central, la seva aposta pel suau ornament i les corbes del rococó es manifestava en les cornises ondulades i en el lleuger bombament que fa la façana del xamfrà.

La seva situació en l’àrea preferent de la centralitat barcelonina (amb façana a la Gran Via i a escassos metres del passeig de Gràcia) presagiava que en poc temps l’immoble donaria pas a un altre que garantís més rendibilitat. Així, pocs anys més tard d’haver estat edificat, Sagnier va rebre l’encàrrec d’ampliar-lo per part de Josep Planàs, fill del primer propietari. L’arquitecte va afegir-hi tres pisos i va convertir-lo en un bloc d’habitatges de lloguer, tot suprimint la torratxa però harmonitzant l’obra nova amb els elements originals, i va construir un coronament similar que mantenia el caràcter del conjunt, cosa que no es va respectar tant quan en dècades posteriors s’hi van afegir encara dues plantes més. Una restauració recent ha procurat retornar una certa unitat al conjunt.