Al llarg de l’activitat professional d’Enric Sagnier podem veure de quina manera afronta les relacions, sempre difícils, amb el patrimoni construït en particular i amb la història de l’arquitectura en general. Com en tots els facultatius formats en els anys inicials de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona —de la qual Sagnier va ser un dels primers titulats—, veiem en ell el conflicte entre una visió respectuosa amb els estils històrics, que demostra conèixer bé, i alhora la llibertat projectual, basada en una combinatòria quasi lúdica que li permet assolir les síntesis formals més agosarades. Aquests trets els veiem bé en les seves grans obres religioses, quan sintetitza romànic i barroc a la portalada baixa del Tibidabo, o quan és pioner en la recreació de fórmules d’aquests estils o de la disposició basilical romana.

Quan ha d’intervenir en el patrimoni construït, en edificis ja existents, la seva postura ens sembla més continguda. Refrena la fantasia a fi de deixar passar més desapercebuda l’actuació arquitectònica. Si a les cases consistorials de Ciutadella incorpora unes sales del palau medieval en un conjunt de façana aproximadament romànica, les seves intervencions a la barcelonina església de Betlem (nova porta lateral i agençament d’una cripta) són tan respectuoses amb les preexistències que s’hi mimetitzen absolutament. També en la restauració del palau episcopal de Barcelona i en el discutit projecte de trasllat del cor de la seu barcelonina, les seves accions tendeixen a assegurar la pervivència del monument valorant-ne els elements presents i afegint-hi millores des del punt de vista funcional i significatiu.

En el cas del Conventet, Sagnier adapta unes antigues construccions annexes al recinte del monestir de Pedralbes i, sobretot, aplica a la modesta façana uns materials procedents d’un gran monument romànic, la col·legiata de Besalú, amb la triple finalitat de fer la seva funció estructural com a portes i finestres; assegurar la contemplació pública d’unes grans mostres d’escultura que el propietari no es reserva per a ell sol; i finalment dotar la nova construcció d’un renovat pedigrí simbòlic que no desdigui de l’entorn en què es troba emplaçada.