La vinculació d’Enric Sagnier amb la muntanya del Tibidabo no es va limitar a la construcció del temple que en corona el cim, sinó que també el va dur a prendre part en l’operació urbanística promoguda per l’industrial farmacèutic Salvador Andreu al vessant que dóna a la ciutat. Aquest destacat prohom barceloní va encapçalar la Societat Anònima El Tibidabo, que va adquirir la finca rústica anomenada Frare Blanc, hi va obrir una sèrie de carrers articulats entorn de l’avinguda del Tibidabo i va procedir a urbanitzar-la a base de xalets d’alt nivell. Sagnier va treballar activament en aquesta ciutat jardí, igual que altres arquitectes modernistes, com Puig i Cadafalch, Adolf Ruiz o Joan Rubió i Bellver.

Aquest conjunt, format per dos xalets similars situats en un gran solar i atribuïts a Sagnier, consta de dues construccions de reminiscències classicistes, en una línia que l’arquitecte va desenvolupar sobretot a partir de la segona dècada del segle xx, tot i que sabem que aquestes ja estaven acabades l’any 1906 perquè els propietaris ho van manifestar en sengles instàncies presentades a les oficines de l’Ajuntament. Les famílies, emparentades entre si, formaven part dels estrats més elevats de la societat barcelonina del moment: els Sert eren poderosos industrials tèxtils (de les seves files, en sortí el famós pintor Josep M. Sert), mentre que Eusebi López Díaz-Quijano era nebot del marquès de Comillas.

Les construccions s’inspiren en l’arquitectura francesa, en aquest cas en una versió propera al classicisme dels lluïsos. Els elements formals pràcticament estandarditzats de les façanes s’articulen per donar lloc a uns volums que, llegits en clau d’imatge urbana, aspiren a transmetre uns valors de noblesa i tradició, mentre que els interiors estan més adaptats a una vida domèstica i de relació social.