L’arquitecte Sagnier va tenir la sort de treballar en un dels períodes més pròspers de tota la història de Barcelona, tant pel que fa a l’arquitectura com a l’urbanisme.
En efecte, el modernisme ha constituït, juntament amb el gòtic, un moment que marca de forma indeleble el paisatge de la ciutat. I tres són les fites urbanístiques més rellevants al llarg de vint centúries. La primera, quan Pere III va manar aixecar l’última muralla gòtica, a mitjan segle XIV, que va establir així un perímetre que es va mantenir intacte fins al 1854. La segona, quan Cerdà va projectar el pla de l’Eixample. La tercera, quan l’alcalde Maragall va dur a terme la transformació olímpica.
Va ser providencial que el modernisme disposés d’aquell immens i vistós solar per posar dempeus les seves obres. Però, per sort, no fou aquella l’única conjunció favorable. I és que en aquella segona meitat del segle XIX es van donar circumstàncies que van perfeccionar de forma irrepetible un moment propici. La burgesia barcelonina va aprofitar una bonança econòmica poc freqüent; capitals d’un volum espectacular eren repatriats de les colònies; grans famílies rurals i de l’interior de Catalunya, cansades de patir els abusos provocats per les guerres carlines, venien les seves possessions i s’instal·laven a l’Eixample; l’existència d’uns obradors d’una insuperable professionalitat heretada, tant que milloraven les propostes d’arquitectes i dissenyadors poc o gens experimentats, oferien al modernisme la màxima esplendor de les arts aplicades; el final de la decadència i el principi del nacionalisme català perfilaven una ideologia que va impulsar molts projectes i va forjar aventures de gran empenta en els terrenys més diversos. Per si això no fos prou, la ciutat, tot i haver patit des de 1714 el pitjor càstig mai imposat en tota la seva història, conservava un estil, unes maneres, un teixit social i una potència que precisament llavors van brollar de nou i amb força renovada per oferir el millor de si mateixos.
En aquest context és possible valorar d’una forma ajustada un benefici virtual, difícil a vegades de ser apreuat en la seva formidable transcendència. Fou el que va aportar l’esdeveniment colossal de l’Exposició Universal de 1888. Els qui no tenen altre remei que esmentar o sumar realitats es veuen abocats a concloure que, fora del recinte de la Ciutadella i el seu entorn més proper, Barcelona es va beneficiar relativament poc d’aquell certamen pel que fa a l’arquitectura i el paisatge; i encara menys pel que fa a l’urbanisme. Penso que el més rellevant fou d’ordre psicològic. I és que la decadència soferta en començar l’edat moderna i el trauma patit per la humiliació borbònica havien enquistat entre la ciutadania un pessimisme irrecuperable que heretaven sens falta totes les generacions. La prova va ser que el desafiament de l’Exposició fou vist a l’acte com un perill, ja que es temia que, si se saldava amb un probable fracàs, seria la riota d’arreu del món. Per això l’èxit aconseguit, precisament en un moment crucial, suposà per a la psicologia col·lectiva una injecció d’autoestima i de seguretat que va permetre donar, per fi, un tomb a una trajectòria esclavitzada en el pendent.
Així doncs, aquest resultat explica, suposo, que l’empresa de l’Eixample, a pesar d’una envergadura insòlita per a l’escala que solien manejar els barcelonins, acostumats ja a la condemna d’una ciutat extremament densa, fos portada a terme amb un dinamisme inesperat i amb una eficiència exemplar. I des d’un bon començament va quedar patent que no tardaria a saldar-se amb un èxit clamorós.
I pel que fa al modernisme, per les raons abans exposades adquireix aquí un perfil de transcendència política, nacionalista i històrica del qual manca en tots els països europeus on va florir, que van ser gairebé tots. S’hi vivia la consciència certa de portar entre mans la missió transcendental de recuperar la grandesa perduda; només així es pot interpretar l’exigència que van sentir alguns arquitectes de cultivar el neogòtic o de buscar la inspiració en les arrels del romànic, tot plegat potenciat, és clar, per un embolcall modernista innovador.
En aquesta labor històrica, l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà va resultar providencial pel gegantí solar que aportava, però sobretot per establir les bases i els perfils d’un escenari fora de sèrie. I és que aquella trama aportava una amplitud mai no vista, ni tan sols imaginada com a possible pels barcelonins; els vint metres com a mínim de tots els carrers, comparats amb el concepte de carrer Ample —la raó del seu nom es justificava per uns sis metres que l’havien convertit en el més ample de la Barcelona medieval—, suposaven un conjunt escenogràfic temptador que afavoria com cap altre les obres dels arquitectes. Però, a més, Cerdà hi va afegir la genialitat del xamfrà, una novetat absoluta en la història de l’urbanisme, que oferia una espectacularitat mai somiada. Pensem només en la diferència que hi ha entre la casa que Sagnier va projectar per a Antoni Roger i Vidal a Ausiàs Marc/Girona i qualsevol edifici seu espremut entre mitgeres.
Davant els ulls esbalaïts dels ciutadans no cessaven d’aparèixer amb rapidesa inusitada una sèrie d’edificis que lluïen amb una grandesa inesperada, ja que no hem d’oblidar que estaven acostumats a l’estretor de la Ciutat Vella. Aquest resultat també va influir, naturalment, en els arquitectes, els quals es van aplicar a intentar treure el màxim profit d’aquelles condicions innovadores que tant afavorien. Només així es comprèn que des del començament s’embranquessin els propietaris en una competència sense precedents que els permetia gallejar socialment: deixar ben clar quin propietari era capaç de posar dempeus la casa més gran, o la més bella, o la més original, o la més ornamentada, o fins i tot la més «arrauxada». El resultat fou ben aviat detectat per observadors afinats, com els surrealistes, que guiats per Dalí van publicar el seu reportatge combatiu sobre la Barcelona modernista, la de l’arquitectura comestible segons ell, a Minotaure, il·lustrat amb fotos intencionades de Man Ray; i com Walter Benjamin, qui, a la seva obra pòstuma Arcades Project, ja va sentenciar als anys trenta que el de l’Eixample era el conjunt modernista més intens d’Europa.
Cal deixar molt clar que els primers que van apostar de manera decidida i valenta pel novíssim Eixample van ser els aristòcrates i l’alta burgesia. Crec que aquesta presa de partit per part d’aquells fou més arriscada i meritòria. Cal valorar, amb justícia, el que suposava per a ells, que vivien a la casa pairal carregada d’història i que l’havien heretat dels seus avantpassats, abandonar un ambient carregat de ressonàncies genealògiques per traslladar-se a un Eixample que mancava dels serveis comunitaris públics més elementals. A aquells primers pobladors, l’enginy irònic tan tradicional entre els barcelonins els va adjudicar el mot de protomàrtirs de l’Eixample. Armand de Fluvià, historiador i heraldista, em va confiar que havia comptat una vintena de títols nobiliaris que van decidir emprendre una nova vida en una gran casa unifamiliar aixecada en un d’aquells amplíssims carrers que havia traçat Cerdà. Sempre, tanmateix, on aviat va ser definit com la Dreta de l’Eixample.
L’exemple que donaven els aristòcrates i alguns grans burgesos va fer efecte en els barcelonins, i això va contribuir des de l’inici a aclarir dubtes i temors.
Aquella fou la clientela que sempre va tenir Sagnier, qui socialment hi enllaçava tant per via paterna com per via materna.
Cerdà havia projectat un nou barri que pogués ser autosuficient; és més, va proposar que els habitants de cada determinat nombre d’illes disposessin de serveis bàsics, com per exemple església, escola, hospital, mercat, etcètera. Que no es tractés, doncs, d’aixecar-hi només cases. Aquesta diversitat també va influir en els encàrrecs que al llarg de la seva vida va rebre Sagnier; tot i que gran part de la seva obra es va centrar en els habitatges, també va projectar altres obres que encaixen amb l’al·ludida varietat pròpia però també amb les necessitats de creixement d’una gran ciutat, com per exemple esglésies i capelles, escoles, comerços, bancs, instal·lacions esportives, panteons, grans edificis institucionals representatius. Fins i tot un arc de triomf per a Alfons XIII.
La puixança d’aquella Barcelona a cavall dels dos segles es va revelar segura i capaç d’omplir en poc temps l’immens Eixample i d’imposar-se un altre gran desafiament. Una ciutat amb tanta força, en no gaudir dels privilegis propis d’una capital, a la força havia d’aprofitar aquesta mena d’esdeveniments per impulsar els salts cap endavant. Així doncs, s’hi va començar a perfilar als primers anys del segle xx la conveniència d’incorporar-hi Montjuïc, si més no el sector naturalment vinculat a la ciutat creixent amb la trama Cerdà i amb la vila de Sants. Si l’Exposició Universal de 1888 havia permès recuperar els terrenys de la detestada Ciutadella, l’Exposició Internacional de 1929 havia d’aconseguir començar a incorporar la muntanya de Montjuïc, tan odiada, que uns decennis abans ja s’havia considerat oportú encaixar-hi una baluerna que ningú no volia: el gran cementiri nou.
Era aquesta una ciutat molt completa fins a extrems insospitats: a més de ser l’única al món que ha albergat una revolució comercial a l’època medieval i una revolució industrial a l’edat contemporània, també oferia atractius lúdics i artístics que atreien els forans. Cal només l’exemple d’aquell espectacular any de la fira de 1929. El famós novel·lista anglès Evelyn Waugh, celebrat autor de Retorn a Brideshead, va visitar la ciutat, a la qual havia arribat a bord d’un creuer (era cada vegada més destinació o escala d’aquell tipus de grans periples turístics), i la va evocar després en el llibre Labels: A Mediterranean Journal. El canceller alemany Stresemann no sols va quedar enamorat del Poble Espanyol, sinó que va sentenciar que el responsable de la Font Màgica caldria que se’l pengés del pal més alt, ja que no deixava la més mínima possibilitat de superació a la ciutat que hauria d’organitzar la pròxima Exposició.
