Casa Lluís-Eduard Pellerin
En pocs anys, Sagnier va saber fer evolucionar la seva arquitectura des del gràcil modernisme de reminiscències rococó o amb algun detall medievalitzant cap a un classicisme sobri, sense moure’s, però, de l’àmbit de la influència francesa, en el qual sembla que l’arquitecte se sentia tan còmode. Aquest edifici és un exemple d’aquesta nova tendència, en la qual abunda la utilització de les mansardes cobertes de pissarra, les cúpules marcant els angles més destacats, l’ornament escultòric reduït al mínim i localitzat només entorn de les obertures, etc. Els recursos compositius queden aleshores més patents, com ara la voluntat de trencar la monotonia de les superfícies mitjançant bandes verticals que marquen un ritme més atractiu en un conjunt que no disposa del punt d’atenció que en altres blocs d’habitatges representa el pis principal singularitzat. La casa (que va ser ampliada lateralment en una data indeterminada) va ser nominada al concurs municipal d’arquitectura no sols pel seu sumptuós aspecte exterior (més aviat aparent, ja que, en lloc de pedra natural, les façanes són de maó arrebossat), sinó també per haver incorporat els sistemes de confort més avançats, com ascensor, calefacció central i aigua corrent. En aquesta categoria d’edificis, Sagnier hi utilitzà assíduament els paviments de rajoles de mosaic hidràulic que ell mateix i molts altres arquitectes i decoradors modernistes projectaren per a les manufactures més destacades del moment.
-
any
1912-1915
-
població
Barcelona
-
adreça
Balmes, 170-170 bis / Diagonal 490-500